L’aigua no té gust. No en té. No té gust, no té color i no fa olor. El que té l’aigua és una capacitat imperant, o gairebé en diríem una necessitat, d’impurificar-se. Aquesta capacitat de l’aigua de combinar-se amb elements estranys és el que la fa una substància única, vital, imprescindible… i és el que li dóna gust, color i olor.
L’aigua de boca, doncs, no és aigua, és aigua impura. Aigua carregada de substàncies que hi són com a conseqüència del llarg, llarguíssim camí que pateix cada gota d’aigua des que cau en forma de pluja fins que surt per les nostres aixetes. Algunes d’aquestes substàncies ens són beneficioses i contribueixen a una millor percepció del gust. Altres, en canvi ens són estranyes i generen rebuig. L’única manera d’entendre perquè el que bevem té el gust que té és resseguint la seva trajectòria.
Què dóna gust a l’aigua de l’àrea metropolitana?
Doncs pràcticament tot el que hi entra en contacte. Així doncs, en gran mesura depèn de l’origen, d’allà on la captem.
Origen
En distingim cinc: el riu Llobregat, el riu Ter, el mar Mediterrani, l’aqüífer de la conca del Llobregat i l’aqüífer de la conca del Besòs. La naturalesa dels materials que entren en contacte amb l’aigua al llarg de les conques en determinarà la mineralització, així com també tots els abocaments que es produeixin aigües amunt del punt de captació.
Es pot dir, doncs, que a l’àrea metropolitana hi ha cinc tipus d’aigua diferents? No. La composició de l’aigua depèn, també, dels tractaments a la que la sotmetem.
Tractaments
A grans trets, distingim dos tipus de tractaments de potabilització: els tractaments convencionals i els tractaments avançats. Els convencionals es basen en mètodes físics d’eliminació de la càrrega en suspensió; és el cas de la planta de potabilització de Cardedeu que tracta l’aigua del Ter i també de les plantes d’abast municipal que tracten cabals de consum local, normalment adquirits per bombament des de l’aqüífer.
L’aigua no té gust. No en té. No té gust, no té color i no fa olor.
Els mètodes avançats son complementaris als convencionals i requereixen de consums elevats d’energia. Els trobem a les plantes de Sant Joan Despí i d’Abrera i també, per suposat, a les plantes dessalinitzadores i permeten eliminar substàncies dissoltes en l’aigua, com els minerals o altrament dites, les sals.
Podríem considerar que hi ha una distinció clara entre aigües osmotitzades i les que no? Potser. Però l’aigua ha d’arribar fins a totes i cadascuna de les llars i encara li queda un llarguíssim camí post potabilització fins arribar a les nostres llars.
Xarxa de transport i dipòsits
Gran part del gust de l’aigua metropolità o del “mal gust” és conseqüència de la combinació de sals i clor. La presència de sals no només es percep per sí sol sinó que intensifica el gust del clor. A més a més les sals tenen, a vegades, capacitat d’incrustació, pel que formen pel·lícules de sals que recobreixen la xarxa de transport i distribució. La salinització de l’aigua que provoquen aquestes incrustacions ja no pot ser tractada i reacciona amb el clor que es dosifica just abans de sortir de planta empitjorant el gust de boca als domicilis.
A part d’això, l’estructura de la xarxa de transport i distribució permet la barreja d’aigua de diferents orígens i en diferents proporcions.
Quina aigua tenim, doncs, a l’àrea metropolitana?
Aquesta és, se’ns dubte, la pregunta del millón. I és precisament al que l’Estudi d’Aigua de Boca del Pla Estratègic del Cicle Integral de l’Aigua que inclou el PECIA intenta donar resposta. Tenint en compte les premisses: origen de l’aigua + tractaments de potabilització + estructura de la xarxa d’abastament, l’estudi determina que hi ha un total de 13 tipus d’aigua diferents al conjunt de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Imatge 1. Distribució de les diferents aigües de boca identificades a l’àrea metropolitana de Barcleona.Font: Barcelona Regional
L’estudi, però, va una mica més enllà. Mitjançant l’anàlisi de dades de prop de 130 analítiques d’aigua fetes a diferents punts de control de la xarxa, s’estima el grau d’acceptació del sabor d’aquestes aigües i ens permet obtenir un mapa de puntuacions del gust de boca a nivell metropolità. En termes generals, destaquen algunes conclusions que fins ara no es consideraven. S’observa, per exemple, com els tractaments avançats d’osmosi permeten superar les problemàtiques històriques de la salinització del Llobregat. Això trenca una mica amb la sensació generalitzada de que tot el que ve del Llobregat té mal gust. Per altra banda posa sobre la taula que els bombaments municipals d’aprofitament d’aigües subterrànies suposen un empitjorament de la qualitat de l’aigua de la xarxa, principalment per l’alt grau de salinització de l’aqüífer del Delta del Llobregat.
Imatge 2. Distribució de les puntuacions estimades de l’acceptació de l’aigua de boca. Font: Barcelona Regional
En termes de qualitat, la gestió de l’aigua de boca en el context actual a l’àrea metropolitana és molt complex. Al descontentament ja històric de la ciutadania vers el gust de boca de l’aigua de l’aixeta s’hi sumen altres factors. El compliment dels acords de la Taula del Ter que reduiran el cabal que ens arriba des d’aquesta conca. La reducció del recursos primaris locals com a conseqüència dels canvis en els règims pluvials derivats del canvi climàtic, que van lligats inevitablement a un empobriment de la qualitat dels recursos tant superficials com subterranis. I finalment es posa de manifest el xoc frontal d’aquesta realitat amb la voluntat general de reduir el consum d’aigua embotellada que suposa un impacte ambiental molt superior al consum d’aigua de l’aixeta (Villanueva et al., 2021).
L’estudi d’aigua de boca, doncs, no només permet conèixer l’estat actual de la qualitat de l’aigua de l’aixeta sinó que és una eina útil que permet identificar aquells municipis més susceptibles enfront als canvis a curt i mitjà termini.
Referències:
Cristina M. Villanueva, Marianna Garfí, Carles Milà, Sergio Olmos, Ivet Ferrer, Cathryn Tonne. 2021. Health and environmental impacts of drinking water choices in Barcelona, Spain: A modelling study. Science of the Total Environment 795, 148884.